Informació de La Sentiu de Sió, la màxima qualitat i quantitat de dades del municipi de La Sentiu de Sió, situat a la comarca de Noguera, província de Lleida.
ETIMOLOGIA
L'historiador del segle passat José Pleyán de Porta, en el seu "Diccionario de la Provincia de Lérida" diu que en un cens datat del 1359 el poble ja s'anomenava La Sentiu, i per tant creu que és més correcte el nom de La Sentiu que el de Asentiu o Assentiu. Pleyan creu que no hi ha cap mena de dubte en buscar la seva etimologia en el llatí Sentus, Sentis, que és el nom d'un matoll aspre que antigament podria haver estat autòcton del terreny. Tot i això, el poble durant el segle XVII passaria a anomenar-se Asentiu. Un altre historiador, el Pare Segimon Balagué i Salvia en el seu llibre "Bellvís, del Tossal de les Sogues al Canal d'Urgell" , diu que l'origen del nom prové del llatí Assentiri, que significa assentir o assentiment a un pacte. El senyor Modesto ens dona dues versions sobre el nom del seu poble, que ha sentit explicar a la gent gran quan ell era encara un nen. Una, seguint la versió que dóna Pleyán de Porta, sobre una espècie vegetal que abundava antigament pel terme, que tenia forma de matorral amb moltes burxes i boletes negres, i que el nom llatí d'aquesta espècie és molt semblant al que tenen actualment. L'altra versió diu que molts anys enrera pel terme s'hi podien veure moltes serps, i la gent del poble quan baixaven de mercat a Balaguer, a l'escoltar-les xiular deien: la sentiu ? D'aquí també prové el fet que a l'escut hi hagi una serp.
HISTÒRIA
La Sentiu fou la darrera conquesta d'Armengol IV durant la campanya del Mascançà o del Pla d'Urgell (1076-1080). Amb la possessió del bastió formidable de la guàrdia o castell de la Sentiu, els comtes tenien el camí obert cap a Balaguer. En un instrument del 1091 s'esmenta la Sentiu com a terreny conquerit. El lloc però no serà definitivament repoblat fins que Armengol VI i Elvira, el 1143, el cediren a Pere i Arnau Bernat perquè el restauressin. Quan es constituí la col•legiata de Balaguer, el 1301, el bisbe Guillem de Montcada, disposà que un dels sis canonges presbiterals que hi havia, havia de percebre el feu, benefici o renda de l'església de la Sentiu. En el cens de Catalunya de 1359 se li atribueix a La Sentiu 12 focs i hi consta que era del territori senyorial d'en Jaume de Meya i aquest pertanyia a la Vegueria de Lleida. Al segle XVI el castell de la Sentiu era el centre de la jurisdicció senyorial de la Baronia de la Sentiu. Aleshores encara pertanyia als Meya, dels quals passà als Gilabert, d'origen lleidatà, desprès als Lanuza i als Rabassa de Perellós, marquesos de Dosaigües. Les dues caseries del terme, Muller i Bensa, pertanyien a la susdita baronia. D'una memòria conservada del Sr. Francesc Gilabert, el que havia estat anomenat "gentil home" en boca de Felip III, se sap que el Sr. Gilabert era Senyor de Les Baronies de La Sentiu, a les acaballes del segle XVI. El lloc va pertànyer a la Vegueria de Lleida i al corregiment d'aquesta ciutat fins el 1836, que fou incorporat al partit judicial de Balaguer. E1 1846 La Sentiu constituïa ja Ajuntament; contava amb 62 focs i 310 ànimes, essent els seus edificis en número de 48 en el casc de la població i 14 disseminats pel terme. En aquest mateix any el municipi disposava d'Escola d'instrucció Primària dotada amb 2500 rals anuals procedents de la fundació feta pel Sr. Antoni Brescó, fill de la vila, a la que concurrien 20 nens EI Nomenclàtor de 1863 li atribueix 129 edificis: 121 habitats constantment, 1 que ho era temporalment i 7 que estaven deshabitats. D'ells 60 eren d'un pis, 55 de dos i 14 de tres. Els seus habitants serien en aquella data uns 550. A mitjans del segle XIX el municipi de La Sentiu s'agrega al de Bellcaire d'Urgell, segons informació oral del senyor Modesto Terrés; sembla ser que fou a iniciativa d'un tal Sr. Diego, un home de pes dins la vila, que tenia una filla o un/a familiar casat/da a Bellcaire. L'esmentat Sr. Diego va rebre suport de la "Casa Mariol" i de "Cal Asidro". E1 1927 té lloc la segregació de Bellcaire duta a terme pel Sr. Aunós de Lleida, que era amic del metge del poble, el Sr. Castillo. El Sr. Aunós va contactar directament amb el ministre de Justícia a Madrid a l'hora d'efectuar aquesta gestió. També hi va col•laborar un tal Sr. Corbalán, però es desconeix en quina vessant ho va fer. L'alcalde aleshores era el Sr. Antoni Palou de "Cal Esquerrer". En els anys 1937-1938, durant la Guerra Civil, el front estava situat a La Sentiu. El poble va ser evacuat i la gent es va refugiar pel terme o en altres pobles. Els nacionals van entrar el 10 d'Abril de 1938 a les 10 hores; va ser una secció de 30 ó 40 homes i a les 15 hores entrava tot el gros de la força baix el comandament del Tinent Coronel Aguilar. La vila estava gairebé derruïda del tot. La mateixa gent del poble portaria a cap la tasca de reconstrucció i rehabilitació de les cases. Durant els inicis de la postguerra la població era d'uns 1606 habitants, una de les cotes més altes que ha assolit el municipi de La Sentiu en tota la seva història. Una dada curiosa que ens aporta el Diccionario de la Provincia de Lérida de l'historiador José Pleyán de Porta és que abans de l'agregació amb Bellcaire, és a dir, durant la primera meitat del segle anterior, el segell que s'havia usat a l'ajuntament portava per símbol una ermita sobre un tossal, en al•lusió sense cap mena de dubte a l'Ermita de la Mare de Déu de la Guardiola.
|
|
